Nius

En un forat vora la porta la cotxa fumada hi fa el niu. L’any passat, un dia els ous van desaparèixer. Va ser una serp, suposem. Aquest any, la primera posta va anar bé: els polls van néixer, van ser peixats i van esquerar-se. Però la segona posta va ser un desastre. No sé si va ser per la calor de començament de juliol, però un dia vaig trobar els polls estesos a terra, com si haguessin estat projectats fora. Al campanar del poble, una parella de xoriguers van aprofitar la protecció de la finestra del tercer pis per fer la posta. Hi vaig plantar la càmera parany, discreta i gens invasiva, per anar seguint l’evolució. Van néixer quatre petits xoriguerets. Els pares portaven lluerts i sargantanes per alimentar-los, i se’ls veia prou espavilats. Però el caganiu va morir, i els tres supervivents van ser depredats per un rapinyaire més gran, potser un astor. I les orenetes? Es van passar una setmana observant-nos des d’un fil amb bombetes, com si ens examinessin, com si volguessin assegurar-se que érem bona gent i que no els faríem cap mala passada. Quan van veure que érem inofensius, en un parell o tres de dies van aixecar el niu, aprofitant una ferradura vella que, potser per facilitar-los la feina, algú va clavar en una biga de l’era. Van pondre quatre ous. Després de covar-los durant els preceptius quinze dies, van néixer dos polls, que reclamaven menjar amb el drama habitual. Els pares s’escarrassaven per anar-los proveint de mosques i mosquits. Però un dia els vaig trobar a terra, morts, tots dos; potser era massa poc fondo. Sense desanimar-se, n’estan fent un de nou damunt de la porta. A veure com anirà, aquesta vegada.