La tempesta

Som grans partidaris de la meteorologia, com la gran ciència aplicada dels temps moderns. La física moderna, amb les filigranes quàntiques, és absolutament incomprensible, la química fa por, les matemàtiques són per als llestos. Els meteoròlegs s’han convertit –encara que sigui molt a desgrat seu– en els nous bruixots de la tribu, en els oracles a qui tothom escolta i respecta. Per això, quan la setmana passada ja van començar a pintar mapes i ens deien que altanto, que dimecres vindrà forta, ja ens vam començar a espantar. Ai, les tomates. No en quedarà ni una, si pedrega com sembla que pedregarà. I el tabac? Déu mos en guard, d’una mala tempesta. Passa que, com tot en aquesta vida, és difícil que hi hagi unanimitat en les interpretacions dels models, en la lectura dels mapes. Abans era tot molt més senzill: les previsions es feien una mica pel broc gros i era molt fàcil encertar-la, perquè tot estava escrit amb vaguetats i traç gruixut. Ara n’hi ha que s’atreveixen a predir l’hora exacta, la quantitat de litres que cauran, la intensitat de la precipitació, amb un marge de precisió esborronador. Espetegarà aquí però a la vall del costat no farà res. Després arriba la realitat, que va a la seva i no actua condicionada per cap previsió, i no pica com hauria d’haver picat. A algun lloc més que d’altres, és clar, però res a veure amb l’apocalipsi zombi que alguns predeien. Millor així, naturalment. De moment, no ens podem queixar: ens està quedant un estiu intens, excessiu, variat. Una mica com els d’abans: qualsevol cosa millor abans que el tedi, l’atmosfera quieta i l’aire pesat que ens fa arrossegar els peus.