Una pastisseria tanca

La pastisseria Casal d’Encamp tanca, després de 75 anys de lioneses, mones de pasqua, melidros i braços de gitano. Hi ha una general consternació a la parròquia, perquè les pastisseries són estructures d’estat, semblen immortals, eternes, indestructibles. A casa teníem pastisseria. Des de l’any 39. El meu pare, que tenia 25 anys quan la va obrir, tornant de la guerra, era un optimista. Però se’n va sortir, i la pastisseria va anar bé, va construir una clientela fidel i una certa fama. Jo hi treballava durant les vacances, des de petit, primer netejant llaunes, rentant espàtules, cossis i ganivets i anant a repartir, i més tard com a responsable únic de la crema, la nata muntada i el pa de pessic. I dels tocinillos, que eren complicats de fer i els odiava. Era dur, sobretot quan anava de festa amb els amics i empalmava, allà a les cinc de la matinada, sense dormir. El meu pare es va morir l’any 88 i la meva mare va aguantar uns pocs anys, però era massa la feina i no podia ser. Jo tenia l’ofici però no la vocació. La vam traspassar. Recordo perfectament el darrer dia: vaig recollir la caixa del dia, vaig posar a la nevera el gènero que havia quedat. Vaig passar per l’obrador, després d’inspeccionar per darrera vegada la càmera gran, els congeladors, el forn que, de petit, em semblava que era el lloc de comanament d’un submarí, amb aquelles palanques i aquells dials. No vaig anar fins a la pica, al fons. Ja hi havia passat massa hores, allà entaforat, com si fos la torreta amb la metralladora d’un B-17. Vaig tancar amb clau i no hi he tornat més.