La fe

En llegir la notícia de les carabasses catalanes al Tramvalira, pensava en la cançó del Llach: “Fe no és esperar / fe no és somiar. / Fe és penosa lluita per l’avui i pel demà”. Algú s’havia cregut, ni que fos en un episodi de deliri, que veuríem un tramvia la Seu-Sant Julià abans no acabi la present era geològica? Oi que no? Siguem sincers. La Generalitat (o el govern central, és igual qui l’ocupi) farà abans un tren llançadora monoraïl hipersònic entre Cornellà i l’Hospitalet, construirà una estació teletransportadora a Mollet del Vallès, una fàbrica de dirigibles a Sant Cugat, una terminal de submarins turístics a Cubelles, un accelerador de partícules que doni el tomb a Ciutat Badia abans que el Tren Pinxo valirenc. És així. Van dir que n’estudiarien la viabilitat, que és la fórmula equivalent al “ja et trucaré” de les segones cites impossibles. Ara parlen de l’horitzó 2050, com si tinguessin aquesta capacitat taumatúrgica de projectar-se en el futur, com Marty McFly. A veure. A qui li importa la Seu? A qui li importa el Pirineu, si no és per anar-hi un cap de setmana a menjar botifarra i formatges artesans? Quina rendibilitat electoral tindrà gastar-se uns quants milions d’euros per acabar beneficiant un país tercer, extracomunitari, quasi alienígena, on sembla que tothom té un Lambo al garatge? Poca, perquè si mai es fes hi pujaria la mà d’obra latina que no ha trobat manera de viure a Andorra, i aquestos no voten o si voten ja ho fan pel partit que toca. Ho faríem nosaltres, si mai la necessitat tingués una altra polaritat? Oi que no? Els diríem “pagueu-lo vosaltres, si tanta il·lusió us fa”.