Andorra frega

Andorra frega. Què frega? Els vuitanta-vuit mil habitants. El titular del diari és senzill i entenedor. Encara no hi són, però hi seran. És només qüestió de temps, perquè el doll d’incorporació de gent és –o sembla– indeturable, fora de control, com si regissin les lleis de la generació espontània, o la mitosi cel·lular aplicada al creixement de la població. Cada mes llegim notícies semblants. Vuitanta mil. Vuitanta-cinc mil. Vuitanta-set mil. Arribarem als noranta mil, i dels noranta als cent mil hi ha un pas. Un parell d’anys a aquest ritme i s’arribarà algun dia a la xifra màgica dels cent mil, i la notícia dirà, unes setmanes abans, “Andorra frega els cent mil habitants”. Hi ha un límit? On n’hi caben vuitanta-vuit n’hi caben noranta. On n’hi caben noranta n’hi caben noranta-cinc. En això no hi comptaven els avantpassats. Des de la dotzena o dotzena i mitja d’habitants estacionals de la balma de la Margineda fins als vuitanta-vuit mil que freguem avui, s’han produït moltes multiplicacions, i cada generació ignorava què passaria amb la següent: en general es percebia que el creixement era sinònim de riquesa i prosperitat. És ara que fem càlculs i projeccions, a veure fins on podem arribar. Als exercicis teòrics de càrrega de població els podem fer dir el que vulguem, perquè la geometria és una ciència exacta però elàstica. Al final, passarà com quan vas posant cullerades de sucre a un vas d’aigua i remenes: arribarà un moment en què l’aigua ja no tindrà cap capacitat de dissoldre més sucre i arribarem, goita tu, al punt de saturació. Poc s’ho imaginaven, els epipaleolítics.