Causa primera

Res més difícil en aquest món que ser batlle o fiscal. Als que som cagadubtes congènits, als que ens costa una muntanya prendre les decisions quotidianes més irrellevants (un tall més de coca o no? què poso primer, el rentaplats o la rentadora?), haver de decidir sobre si una persona va a la presó o no, o quant de temps, si ha de pagar una multa sideral o no, és una responsabilitat inimaginable, per molt col·legiat que sigui l’acord. Però aquest és el fonament del pacte social, i, per sobreviure, tota comunitat d’homes ha hagut de pactar un sistema per castigar a qui s’aparti del que entre tots hem acordat que són les normes mínimes de convivència. Els romans ja van començar a fer-ho i ara vivim instal·lats en una selva de lleis, però ho tenim assumit i gairebé les percebem com emanacions del dret natural. Les sentències estaran més o menys ben argumentades, i hi deu haver batlles més hàbils que d’altres, però les decisions judicials han de reposar sobre els sòlids pilars de la llei i les evidències. El sistema ha de garantir la qualitat del procés i, naturalment, la possibilitat de recórrer a una instància superior si no s’hi està d’acord. Malgrat la lentitud quasi geològica dels procediments, al final arriba el dia. Ahir es va revelar la sentència dictada pels magistrats del Tribunal de Corts sobre la causa primera de BPA. Set anys i mig és molt de temps, segurament massa, i no sé si és gaire bo per al país haver estat tants mesos amb l’ai al cor. Ara ja no vindrà d’una hora.