L’inflitrat

Ahir em van fer a l’hospital una petita intervenció, per mirar de solucionar un problema que tinc amb les cervicals. Res, una mica de sedació, una punxada a l’espinada i una infiltració. No sé si és el mateix procediment que apliquen als futbolistes lesionats, quan diuen “és que fulano ha hagut de jugar infiltrat”. Si és així, em sentiré important, quasi imprescindible. Tot esperant que m’arribés l’hora, pel passadís del diagnòstic per la imatge hi havia els companys d’hospital, gent a qui havien de fer alguna prova radiològica o, com en el meu cas, necessitaven una guia per encertar amb l’agulla. Sempre que he anat a l’hospital m’ha meravellat l’eficiència dels protocols, l’agilitat dels processos, l’amabilitat del personal, com si tot estigués molt calculat, en una maquinària perfectament greixada. Potser és que sempre hi he anat per coses menors i poc importants, una colonoscòpia aquí, una analítica allà, un còlic més enllà. Però crec que, per qüestions més transcendents, la imatge seria la mateixa: professionalitat i eficiència. Segur que hi ha coses que es poden millorar, com tot a la vida. Petit experiment sociolingüístic: durant el temps d’espera, a l’hora de fer passar el següent pacient, nou números van ser cridats només en castellà, quatre en català i tres primer en català i després, automàticament, en castellà. Em direu que soc un torracollons i un mestretites, que l’important és que els números no s’encallin i tota la pesca, i que els idiomes són per comunicar-nos i bla, bla. Mireu: aquest discurs ja me’l sé. El que em costa cada dia una mica més és que m’hagi de sentir arreu com si fos jo, l’infiltrat.