L’enemic invisible

La mare natura se la sap llarga i se les empesca de totes les maneres possibles per liquidar-nos o –vista la nostra formidable capacitat de resiliència– mantenir-nos a ratlla i espantats, no ens refiéssim pas de ser els llapis amb més punta de la creació. Al catàleg, cada dia més complet, de les pors contemporànies hem d’afegir-n’hi una de nova: el gas radó, número 86 de la taula periòdica, noble, transparent, inodor, incolor, que es veu que es genera durant el procés de descomposició de les roques granítiques, de les quals a Andorra en tenim una gran representació. Ja érem més o menys conscients del caràcter radioactiu del granit, però molts pensàvem que era una simple curiositat, una simpàtica característica geoquímica, i ja veiem que no, que a elevades diòcesis –com deia aquell– pot provocar seriosos problemes de salut. Poca broma: càncer de pulmó, per començar, com si ens fuméssim tres paquets de Ducados cada dia. L’alerta, que van fer córrer les autoritats sanitàries catalanes la setmana passada, no és, tanmateix, tan dramàtica com es podria pensar en un primer moment. Semblaria que el gas és només perillós si es concentra en espais tancats i mal ventilats, com les habitacions dels adolescents. En baixos i soterranis, principalment. O sigui que el remei ja el tenim, i és prou senzill: ventilem-nos, que corri i es renovi l’aire. És aquest un consell de validesa universal, que serveix per a tot. Ara, que tampoc no ens passem per l’altre extrem, que la hiperventilació també és dolenta.