La casa imperial

El Brasil és molt gran i no s’acontenta a tenir una monarquia –no regnant–, ans un imperi, i es veu que ara el protocol de la Imperial Casa el dirigirà un andorrà, l’Adrià Espineta. Això podria donar peu a una sèrie fenomenal a RTVA: Andorrans que Fan Feines Singulars, que n’hi ha una pila d’escampats pel món. Sempre m’han fascinat aquestes règies dinasties que, en algun revolt de la carretera històrica, han quedat aparcades al voral, no tenen cap possibilitat real de tornar a ocupar el poder que tingueren en el seu moment i, no obstant això, conserven títols, càrrecs, medalles, pompa i circumstància. El cap actual de la Casa Imperial Brasilera, Dom Bertrand de Orléans e Bragança, ho té magre, però no s’ha de perdre l’esperança perquè de més verdes en maduren. Pensem també en els monàrquics francesos: amb ells va començar tot. Estroncada la línia directa dels descendents del decapitat Lluís XVI, la pretendència balla entre els partidaris de Lluís Alfons de Borbó (besnet de Franco, per cert) i el príncep Enric d’Orléans. I els Romanov? Els descendents del tsar Nicolau II, els supervivents a la matança d’Ekaterinburg, també es barallen, per culpa –sempre ha passat– de les interpretacions de la llei successòria, però semblaria (i posem-ho entre cometes) que li tocaria a Maria Vladimirovna Romànova, en qualitat de Gran Duquessa. No parlem de la camama de la Maria Moctezuma, però una vegada vaig conèixer, menjant canelons en un restaurant de Castellciutat, dos padrinets una mica atropellats que asseguraven posseir per herència els drets dels comtes de Foix. La nostàlgia és un gran què.