Set pams de terra

La consellera Montaner xifra en vint metres quadrats la superfície mínima perquè un jove pugui emancipar-se. Fent un repàs als diversos espais que un servidor va ocupar des que va esquerar-se, hi podria estar més o menys d’acord. Fem memòria, boomers, sobre tots els llocs on hem viscut al llarg de la vida. Entre pisos compartits –sí, als vuitanta els estudiants ja compartíem pis en condicions, ehem, precàries–, solucions habitacionals diverses i, finalment, sí, el primer pis de lloguer. És complicat fixar una superfície mínima, perquè no són el mateix vint metres amb vistes a la vall que vint metres entaforat en un callís o en un semisoterrani. Hi ha gent amb una rica vida interior que no necessita gaire espai i d’altres que s’ofeguen, literalment, entre quatre parets. I si a més hem de compartir territori amb les temibles paneroles americanes, que s’estan obrint camí entre la variada fauna local, malament rai. De vegades veiem reportatges sobre trasters reconvertits, caps de casa impossibles, garatges rehabilitats. No ha de ser tant una qüestió de superfície sinó de qualitat. I si no, sempre podem buscar consol i exemple en la història. Ens n’anem al 1066: els anglosaxons contra els invasors normands. Abans de la decisiva batalla de Hastings –que va donar la victòria als normands– hi va haver la d’Stamford Bridge (sí, com l’estadi). Abans de la batalla, el rei saxó Harold II va oferir al seu germà Tostig –que s’havia passat als vikings– la tercera part del regne si tornava al seu costat. Tostig va preguntar què donaria al noruec Hardrada. Sis pams de terra anglesa, va dir, i un de propina perquè era molt alt. I així va ser. Al final, tots anirem al forat.