‘Inaquidens’

De mica a mica ens anem conscienciant sobre la presència irregular del seceni del Cap (el Senecium inaquidens, segons en dien els botànics, als marges i prats. És la gran planta invasora dels temps moderns: omnipresent, tossuda, quasi immortal. Amb aquelles floretes grogues semblen plantes innocents, com si hi haguessin estat tota la vida. No és veritat, perquè fa uns anys no n’hi havia ni una i s’han anat escampant com un mal lleig. Quan s’instal·len en un prat ja no hi ha qui les erradiqui –en el sentit etimològic del terme: que les arrenqui des de l’arrel. De fet, aquí hi ha el punt feble: tenen una arrel compacta i poc fonda, i per fortuna són fàcils d’arrencar. Després, en teoria, hauries de cremar les plantes, perquè el que perden per baix ho guanyen per dalt: amb una floració molt llarga són capaces d’escampar milers de llavors, amb un eficiència biològica gairebé sobrenatural. En un prat hi pot haver una dotzena de plantes un any i a la primavera següent, centenars: fer net és gairebé impossible. Com els mosquits tigre, els caragols poma i els virus de la covid, la natura respon malament als intents de confinament i de control, perquè no entén gaire de divisions administratives. I és paradoxal que siguem precisament els humans els que ens sentim autoritzats per dictaminar quina espècie és invasora i quina no, quan és evident que l’home és la plaga global, la que s’adapta a tot arreu i, allà on s’instal·la, tot ho condiciona i –generalment– ho fa tot malbé. A univers paral·lel, és el seneci qui ens condemnaria a la destrucció.