‘Il·lu’

L’espectacle del Cirque que s’estrena demà es diu Il·lu. Així, amb una preciosa ela geminada. Al·leluia: la més nostrada de les lletres de l’alfabet català, un tresor, dígraf únic als alfabets del món –amb aquell elegantíssim punt volat tan característic– que representa el so d’una doble ela amb so lateral palatalitzat, el malson dels tipògrafs i maquetadors. La cartel·la il·lustra una clara al·lusió a la il·lusió col·lectiva, a la fal·lera estel·lar i idíl·lica. Esperem que il·luminarà la col·lecció d’espectacles intel·ligents (no bèl·lics), cavil·lats al mil·límetre, que ens han col·locat el col·lectiu d’artistes, excel·lents i infal·libles (sense goril·les). I si mai algú cau de la passarel·la, que quedi il·lès. Voldríem que no l’anul·lin per imprevistos, com poden ser l’al·legació d’al·lèrgies o rebel·lions, que no facin res d’il·legal i que no vacil·li, oscil·li ni col·lapsi l’escenari amb peces metàl·liques que han instal·lat a la parcel·la davant de Govern, seria il·lògic, un dany col·lateral. Com que la canalla –els al·lots, si fóssim illencs de novel·la– no tenen col·legi, tenen l’al·licient per col·laborar amb la seva assistència, ben col·locadets, amb aquella expressió al·lucinada a les pupil·les, no atribuïble a la varicel·la ni a destil·lats. Apel·lem al paral·lelisme, per al·lusions, de la il·lustració tranquil·la. És un bon al·licient, ni repel·lent ni il·legítim. Si, mentrestant al·leguem intranquil·litat: til·la, no ens flagel·lem. I així, destil·lant funcions pul·lularem fins al mil·lenari del mil·lenni.