Sisena generació

L’incendi paorós de Torrefeta i Florejacs, a la Segarra (amb un balanç, recordem-ho i lamentem-ho, de dos morts) ha tornat a deixar Andorra unes hores sense connexió amb el sud. És allò que deien els anglesos que quan hi havia boira al canal de la Mànega el continent europeu quedava aïllat (“fog in the Channel, Continent cut off”). Ja és la segona vegada que passa en pocs dies, quan hi va haver foc a Oliola, entre Artesa i Ponts. Està bé tenir una visió andorranocèntrica del món, però també hauríem de veure què ens diuen els bombers: aquesta mena d’incendis, extrems, violentíssims, que sembla que surten del no res, creixen com un bolet nuclear i corren com el dimoni, són fenòmens nous, inèdits i extremament difícils de preveure i de combatre. Són els focs forestals de sisena generació, en diuen: la combinació letal entre grans volums de biomassa –després d’una primavera especialment plujosa–, temperatures extremes durant dies i més dies i un vent intens que ho atia tot. I ajuda la lenta però indeturable extinció de la pagesia, no ho oblidem: víctimes d’una burocràcia obsessiva i de polítiques erràtiques, cada vegada la terra està més deixada. Acostumem-nos a terminologia nova: els pirocúmuls, que són, literalment, monstruosos núvols carregats de foc: torres de vapor d’aigua, cendra i brases. Generen uns vents impredictibles, i són difícils de detectar pel radar, perquè de vegades –com va passar abans-d’ahir– els camuflen els cumulonimbus de les tempestes de tota la vida. Doncs res: ja tenim un parell de conceptes nous per anar alimentant les pors contemporànies.