Tres carrils
És lògic que els enginyers pensin que transformar el carrer de la Unió en una via amb tres carrils sigui una bona idea. Un vint per cent d’eficiència és una xifra respectable. Des de la lògica dels enginyers, és evident que ho hem d’aplaudir. Hem de saber ser adaptables a les volubilitats del trànsit, a les hores punta, als fluxos i als refluxos dels automòbils. Què millor que tenir uns vials elàstics, adaptables, gasosos. I més encara al carrer de la Unió, que és com la Bernauer Strasse, que separava el Berlín oriental de l’occidental. El carrer de la Unió, malgrat el nom benintencionat, és el que marca la frontera, amb una admirable geometria. De l’obac cap al túnel, ets a Escaldes-Engordany. Del túnel cap a l’Obac, a Andorra la Vella. Dues parròquies, dos comuns, dues realitats paral·leles. Sense discussions, sense més problemes. Un tercel carril al mig ens faria circular per una incòmoda terra de ningú, per uns llimbs viaris, un ni carn ni peix administratiu, un carril que seria com una cinta de Möbius, aquella figura geomètrica impossible, que té tres dimensions, però una sola cara i un sol contorn. Recordem les lliçons de la història, els relats sobre aquells cadàvers que es trobaven just al damunt d’una ratlla entre termes, al mig d’un pont, al centre d’una llera: per molt imaginària que fos, es generaven uns conflictes de Maria Santíssima entre jurisdiccions. No serà, per fortuna, el cas de la triple via unionista, però cada cop que hi passem, en funció de les contingències del moment, podrem meditar sobre el caràcter evanescent de la condició humana.