Viatges vivencials

Les agències de viatges diuen que els andorrans busquen, per a aquesta temporada estiuenca, “viatges vivencials”. Si no ho recordo malament, el destí més escollit l’any passat va ser el Japó, i sembla que enguany repeteix. En canvi, els EUA van a la baixa, sens dubte per l’efecte Trump i per evitar que, per un excés de zel, acabis engarjolat a Guantánamo o deportat a República Dominicana. Però què és, un “viatge vivencial”? Que no ho són de vivencials, per ventura, tots els viatges? Però els vivencials vivencials són, ens diuen, “experiències que permeten connectar amb la cultura local, la natura i la gastronomia”. Entesos. Un desplaçament de cap de setmana curt a Miami Platja pot ser una experiència existencial de primera categoria. La cultura local dels cambrers que no t’entenen, que et porten un cafè amb llet quan vols un cafè amb gel, la dels apartaments caríssims que, en la fotografia de les agències, són molt diferents (sempre a pitjor) de la versió real, amb humitats, portes que no ajusten i l’aire condicionat espatllat. La de les pizzes congelades, la de l’orxata del Mercadona i la de la canya a tres euros, la dels mosquits –que són la quota natural, que es cobra un peatge amb la sang de les víctimes–. Però bé, es tracta de combinar això, gastronomia selecta, cultura i natura i ser flexibles en les dates i afanyar-nos a reservar perquè els llocs bons s’omplen de seguida. I tan bé com s’està a casa, amb els peus dins d’una palangana, amb un ventiladoret que mou la calor d’una banda a l’altra, esperant una treva en aquesta roentor que cau del cel.