Pedra

Aquesta setmana va i pedrega cada tarda. Fins a migdia cau foc del cel, a l’hora de dinar es congrien uns núvols amenaçadors, com sortits del no-res i al començament de la tarda li’n fot una estona. Se senten trons, de primer llunyans, després peten aquí a tocar. Tot ho tenim tan urbanitzat, tan canalitzat i tan enquitranat que és impossible que el sistema aconsegueixi xuclar tanta aigua com cau en pocs minuts. Hi ha zones que s’embussen, s’inunden, hi ha problemes. És física aplicada, dinàmica de fluids. I, tanmateix, hom mira el cel i pensa que millor això que no pas aquelles secades eternes, aquelles setmanes senceres en què no veies ni un núvol al cel, només hi havia una calitja de pols del Sàhara i els arbres s’assecaven als boscos. Seria ideal, és clar, un clima en què cada dia, a les dues de la matinada, comencés a ploure fins a les sis o quarts de set, per netejar l’aire i refrescar l’ambient i els boscos i els camps de tabac, i que caigués una pluja mansa, discreta i constant, que no fes mal a ningú ni obligués a rescatar automobilistes amb una excavadora. Diuen que els xinesos són capaços de fer geoenginyeria i alterar el clima, si més no fins a un cert punt, i que són capaços de fer ploure allà on més els interessa. No sé si és llegenda urbana o no, però podria ser, ara o en un futur. De moment, potser ens haurem d’anar acostumant a la nova llei del pèndul. Si no consultem els registres vivim en la inòpia, feliços i despreocupats. La memòria és prima, i la memòria meteorològica més prima encara, i potser millor que sigui així.