El temps de les rebaixes

Les rebaixes són un potent estímul per al comerç, però en el fons són una enganyifa al consumidor. Si uns pantalons et costaven cent ahir i avui te’ls venen a setanta-cinc, potser que els posin a vuitanta-cinc: preu fix i tancat i tothom content. Res de més frustrant que veure que aquell anorac que et feia tanta il·lusió i te’l vas comprar caríssim un dia te’l trobes a meitat de preu. Però el comportament de la psique del consumidor és un misteri, excepte per als gurus que planifiquen promocions, descomptes, saldos i xollos, sabent que els clients hi cauran com mosques a la mel. Dit això, era previsible que arribarien les rebaixes a les normes en defensa de la llengua oficial del país. Tan felices com ens les pintàvem i tanta enveja com fèiem als veïns. Ens ho haurem de prendre amb una mica més de calma, no sigui que prenguem mal i ens acusin d’explotadors i abusananos. Ja sabem que costa un munt trobar metges i personal sanitari que vulgui instal·lar-se al país. Suposo que hi tenen a veure els sous i el cost de la vida. És un mal endèmic: els metges catalans se’n van a fora, on se’ls paga molt millor, i arriben legions de metges d’arreu a substituir-los. No dubto de la seva competència, però sospito que tenen poques ganes de parlar la llengua dels pacients, acomodats per l’estat de necessitat i per la poca pressió social, acostumats com estem a fer el paper del parlant acomplexat. Si, a més, a Andorra els allarguem el termini perquè es treguin el misèrrim B2, ja ens hi podem posar de peus: prevaldrà la llei universal del mínim esforç.