Reprenem relacions

Diu la notícia que els comuns i el Col·legi d’Arquitectes reprenen les relacions. Es veu que s’havien donat un temps de reflexió. Això ja ho fan, les parelles modernes. El llindar de la paciència és baix. Cadascú vol el seu espai, preservar la independència, experimentar, estar obert a conèixer d’altra gent, a no sepultar-se en les rutines matrimonials, que maten la passió i apaivaguen la picoreta. La monogàmia està sobrevalorada. No ho contraposo amb l’invent modern del poliamor, que ja es veu d’una hora lluny que és un estat civil que no pot acabar bé de cap manera, però vaja. I que no és bonic, reconciliar-se, després d’uns mesos de distanciament? Primer segur que estaven enfadats, i els comuns no volien saber res dels arquitectes i viceversa. Però a poc a poc es van anar relaxant, i aquella rancúnia es va temperar. Escrutaven el WhatsApp dels grups comuns per veure què feia l’altre, s’espiaven els Instragrams, a veure si havien anat de vacances a algun lloc i amb qui. Era evident que estaven fets l’un per l’altre, però hi ha un sentiment poderós que és l’orgull. El més difícil és donar el primer pas de la reconciliació. Ningú no vol donar mostres de feblesa, d’estar més penjat que un forc d’alls. Fins que al final, un dels dos –no sabem quin– fa el pas i truca. La conversa, al començament, és incòmoda. Què fas. Bé. Com estàs. Bé, també. Les respostes són vagues, poc compromeses, però ja posen el fonament a la segona fase. T’he trobat a faltar. I jo. No sé què ens ha passat. No, jo tampoc. Tot aclarit. Un malentès. No poden viure l’un sense l’altre. Penja tu. No, tu. No, penja tu. Tontu. Penja tu, va.