El desordre de les ordes

No, si és molt bonic que et condecorin. És un reconeixement a la feina feta, a les fites professionals aconseguides al llarg d’una llarga trajectòria de servei. N’hem de ser partidaris, perquè anem escassos de símbols. Ha estat molt bé no tenir aristocràcia, un llast de l’època militar que alguns països (com el Regne Unit) arrosseguen amb força més dignitat que d’altres (com un del qual no diré el nom, que el sap tothom), però una mica de glamur va bé. La setmana passada l’executiu va concedir la creu dels Set Braços al flamant Copríncep Serrano, i l’Orde de Carlemany a un diplomàtic santmarinenc i a mossèn Ramon de Canillo (que es mereixeria el Nobel de la Pau). Havíem oblidat que dins d’una mateixa condecoració hi ha classes i diferències sensibles. Així, et poden concedir una Orde de Carlemany en tres modalitats: la Gran Creu, l’Encomana i la creu pelada. És una mica com passa amb la Legió d’Honor francesa, la que rebran l’excopríncep Vives i l’exsíndica Suñer, que té cinc graus o variants. De baix cap a dalt hi ha cavaller, oficial, comandant, gran oficial i gran creu, cadascuna amb el seu reglament i parafernàlia. Naturalment, que te n’atorguin una o bé l’altra, a més de la satisfacció bàsica i l’orgull legítim, pot provocar malentesos i comparacions, com hem pogut llegir a la premsa. Com és que a tal Fulano li van donar aquesta i a tal altre aquesta altra? No ho sé, tanta egalité, tanta egalité i al final encara hi ha classes. Però, vaja: de cavallers n’han fet Quincy Jones, Salma Hayek, Jordi Savall, Steven Spielberg i Clint Eastwood: amb això ja firmaria.