Ca la Medusa

No és perquè siguin companys i amics, que també. Però si no m’ho cregués sincerament, ho resoldria amb un silenci distant, educat i prudent, i aquí no ha passat res. I si t’ho creus, s’ha de dir: el catàleg que estan confegint, llibre a llibre, a ca la Medusa es fa dir sí senyor. La prova és que en poc temps han aconseguit fer-se notar en el procel·lós món editorial en català, que està dominat per un tan abassegador com injust centralisme barceloní. Dimecres vaig anar a la segona presentacio de Xarnego, la deliciosa novel·leta –faig servir el diminutiu només perquè es fa massa curta–. La convocatòria a l’acte deia que es faria el dimecres 11: aquesta feliç contradicció, una data impossible, ja servia per començar a posar-nos en la pell del petit Jose Mari, nen tardofranquista nascut a Ripollet, amb alguns símptomes d’allò que els psicòlegs en diuen “lateralitat creuada”, que és el que passa (si ho he entès bé) quan la mà dominant i l’ull dominant són gestionats cadascun per un hemisferi cerebral diferent. Res de greu. Els records d’infantesa de l’alter ego del Txema són deliciosos, però tenen un potent punt agredolç que fa transcendir el relat de la pinzellada costumista a l’evocació sentida d’un temps i d’un país, en què en molts aspectes ens podem sentir representats els que ho vam viure, ni que fos en entorns i geografies ben diferents. Total, que vaig devorar Xarnego aquella mateixa nit, en una horeta llarga de lectura febril i feliç. Arasa, Cortès, i ara Díaz-Torrent. Quina formidable collita primaveral. N’esperem més!