Índex Nikkei

Fa anys –però tampoc tants–, els informatius ens oferien, religiosament, dades contínues sobre el comportament de les borses, com si fossin la temperatura del malalt. Hi havia fins i tot un apartat dedicat expressament. Comentaven com s’havien despertat les borses locals, comentaven les incidències de l’IBEX 35 o les oscil·lacions de l’índex Nikkei, l’indicador de la borsa japonesa. Tot això es va anar acabant, imagino, amb l’adveniment universal d’internet, que t’oferia les dades en temps real, te les presentava en aplicacions al telèfon i fins i tot et poden aparèixer en forma de notificacions al rellotge intel·ligent. Així, els inversionistes estaven permanentment al dia i la gent normal no calia que perdés el temps escoltant si les accions pujaven o baixaven, perquè era una informació que no els feia ni fred ni calor. Però des de fa un temps que llegeixo amb gran atenció com es comporta el fons de reserva de jubilació de la CASS, igual que si fos George Soros veient com van les gràfiques de Wall Street. A mesura que s’acosta la data fatídica, em començo a preocupar per la salut del sistema. Tindrem diners suficients per a les pensions? N’hi haurà per a tothom? Seran dignes o una almoina? Per això respiro amb un cert alleujament quan llegeixo la notícia de què els números de la caixa de les pensions van raonablement bé. Que en un mes hem guanyat més de trenta-dos milions d’euros, que els mercats fan bondat i són propicis i que, mira, potser sí que podrem sopar calent un parell o tres de dies a la setmana.