República pagesa

Qui té un hort té un tresor. Això també es deia dels amics, és veritat, però en els temps més gasosos que no pas líquids que corren, és difícil assegurar què és més valuós, què és el que es cotitza més. Seria com comparar naps amb cols: el millor seria tenir pocs amics però bons i un retall de terra per fer-hi un tros d’hort. A Andorra és difícil que tothom tingui accés a un hort. La voracitat aplicada als usos del sòl no hi ajuda. Els comuns promouen horts socials –a Canillo van fer el sorteig fa ben poc. Això és un gran què: permet que molts ciutadans, no només classes passives i terratinents, tinguin, qui sap si per primer cop, un contacte directe amb l’agricultura domèstica, encara que sigui una relació provisional o intermitent. Cal aprendre a gestionar el planter, regar, controlar les plagues, afavorir que el sòl sigui fèrtil, i s’ha d’estar pendent de la secada, de la pluja, de la pedra (que sempre porta un pèl de bruixa a dins). Però menjar-te el primer enciam o la primera tomata que ha sobreviscut a les dificultats és una perfecta epifania. Un hortolà conscient ha de ser, necessàriament, un bon ciutadà. La terra fa arrels, lliga. L’Anton Fiter –sempre hem de tornar al vell Fiter– era un gran apologeta de les qualitats dels pagesos com a governants. I així ho va escriure, amb paraules plenes de saviesa, parlant dels polítics romans: “de l’arreu i de l’aixada eixien grans capitans i excel·lentíssims homes en lo govern, los quals, después d’haver complert amb son ofici o encàrrec se’n tornaven a son treball dels camps”. Visca la república pagesa.