Acadèmia

Tenim un problema. Vaja, en tenim més d’un, però aquest que exposaré és d’ordre menor i de fàcil solució. Ja és estar de pega que tots els problemes que tenen fàcil solució siguin els menors, però així són les coses. Anem al moll de l’os. Hem vist com s’ha desarticulat una banda criminal que suposadament liderava l’antic número dos del ministeri de l’Interior espanyol, que tenia dos agents actuant a Andorra, recollint d’amagatotis dades sensibles que havien estat robades a  organismes oficials espanyols per extorquir empresaris i etcètera. Bé. Ha transcendit el nom de dos residents youtubers que es dedicaven –torno a dir suposadament, no fos cas– a robar aquesta informació i a amagat-la en un servidor suís. Fins i tot espiaven els moviments de ciutadans espanyols a Andorra. Tot molt lleig, però confiem en el braç llarg de la justícia per posar llum a la foscor.  I on tenim el problema petit, preguntareu? Fàcil: en els noms artístics que es posen aquesta mena de personatges. No pot ser que l’un tingui nom de medicament antidiarreic –Alcasec– i l’altre de dolent de segona de pel·lícula de l’univers cinemàtic Marvel –Valyrio. Ja imagino que adoptar un àlias és necessari, perquè els noms reals tenen poc glamur. Però imaginem-nos per un moment que a Govern tinguin una oficina de branding que assessori els nouvinguts. No, ostres, Alcasec no. Què tal Aristòbul? O bé Diofant, o Cleòmenes. I vós, Valyrio, no sé… Mètrocles us fa el pes? O Trasímac? I així anar fent. En quatre dies, Andorra semblaria la nova Acadèmia d’Atenes, en comptes d’una còpia barata de Gotham city.