L’alegria dels tebis

Després de la notícia bomba de dissabte, tocaria fer balanç dels Jocs dels Petits Estats. Totes les delegacions ha tornat cap a casa amb les medalles al sarró. Esperem que hagin tingut temps per a les corredisses nocturnes, que també compten. El palmarès deu haver deixat tothom raonablement content, perquè hi ha hagut medalles per a tothom i Andorra ha fet un paper excel·lent. Els que n’han guanyat alguna estaran satisfets, perquè el món de la competició és implacable, de vegades injust, una rèplica perfecta del que és el món real. Hi ha tants factors aliens a les capacitats innates de cadascú que és meravella que aconseguim posar-nos d’acord en unes normes per competir en igualtat de condicions. Només parlo per mi: confesso que pertanyo a la legió silenciosa dels tebis, dels indiferents, dels que no han anat més enllà dels titulars i que només ha seguit les competicions on participaven amics, com l’Anna Albalat en ciclisme, amb un resultat de mèrit (bravo, Anna!). Però és just reconèixer que els Jocs han anat molt bé i que han arribat en el moment oportú. Estem tots cansats, amoïnats, potser una mica crispats. A la mínima, saltem. Són temps incerts, hi ha molta gent que pateix, que no acaba de veure clar cap a on anem i que tampoc no sap ben bé d’on venim. Els Jocs han estat un parèntesi, una excusa per tenir una sensació clara de país, de col·lectiu, evident fins i tot per als més desconnectats. A qui no li agrada veure com s’esforça el veí de replà? I si guanya, encara millor. Ara arriba l’estiu, la treva forçada. Tot s’alenteix, però res no s’atura. Tebis i entusiastes, va, endavant, que no ha estat res.