Port de Cabús

Feia uns dies que se sentia, llunyà, un tam-tam en forma de rumor. Dissabte en passaria alguna de grossa a Canòlic. Esdeveniment històric. En la conjuntura actual, només podia ser una cosa. Un anunci solemne, no pas per esperat i inevitable menys emocionant o sorprenent. Poques vegades a la història, però, aquesta successió ha estat tan calculada, prevista, suau i automàtica com aquesta d’ara. Recordem que, al temps d’abans, hi havia entre bisbe i bisbe un període, més o menys llarg, de sede vacante, en què en absència de prelat a l’església d’Urgell la Mitra estava representada per la Cambra Apostòlica, l’organisme de l’administració vaticana, igual com passava a Roma quan no hi havia papa. Podien passar mesos, fins i tot anys, sense nomenar nou bisbe, i encara setmanes abans no pugés a Andorra. El Manual digest del patrici Fiter i Rossell va dedicar moltes pàgines a descriure, amb tota mena de detall, l’arribada del nou copríncep i la cerimònia de confirmació de privilegis, amb ritus i protocols perfectament establerts. Els andorrans del temps del barroc comptaven que el nou cosenyor episcopal pujaria de la Seu, però també van contemplar alternatives: “Si esdevenia que lo senyor bisbe venia de la Cerdanya o Pallars per part de Tor i per les muntanyes, i hagués de dinar en elles dins dels límits de les Valls se farà lo mateix recibiment i serà a càrrec del síndic, a costes del Comú d’elles, tenir previngut un dinar de fiambre, lo més propi per la muntanya”. O sigui que, si el nou copríncep Serrano mai vingués per Cabús, ja podem encarregar donges i llangonisses.