La calor

“Que por mayo era, por mayo /cuando hace la calor”, cantava el gran Amancio Prada al Romance del prisionero. Amics: tot el que és bo s’acaba. La calor ha arribat, de patac, sense avisar. Ens esperen quatre mesos d’asfíxia, de suor, cuixes escaldades i d’incomoditat. Sí, és veritat que hi ha apologetes sincers i convençuts de les bondats de les temperatures per damunt dels vint-i-cinc, però a la força han de ser impostors o agents d’una potència hostil o d’alguna malèfica entitat que ens vol mortificar. Ara potser ens fa gràcia, per la (relativa) novetat, però ja veurem quan arribi la canícula: obsessiva, inclement, sense treva. Preparem-nos per als avisos apocalíptics de les onades de calor, amb aquells mapes torrats, escoltem atents la repetició dels savis consells que ens proporcionen les autoritats: atenció amb els padrins i les criatures, no entreneu per a la mitja marató al pic del migdia, busqueu el mínim consol de les ombres, hidrateu-vos, sisplau. Traurem el ventilador del rebost –ens resistim a l’aire condicionat– però buscar el comandament i encendre’l és el primer que fem si mai hem tingut la mala pensada d’anar a la platja. I encara hem de suportar algunes pressions subtils: no als pantalons curts en homes fets i drets, la camisa de màniga curta no és prou elegant. Les sandàlies amb mitjons –un compromís raonable entre la transpiració i la ventilació– són anatema. Urgeix que algú patenti un sistema viable d’hibernació que ens mantingui vius i criogenitzats a cinquanta sota zero entre Sant Joan i Meritxell. Faria la primera pela.