Els inamistosos

Vet aquí que ara som enemics declarats de Rússia. Ja és tenir mala sort, també, perquè no hi havia cap necessitat de despertar l’ossa. Tan sigil·losos com anem pel concert de les nacions, procurant de no fer soroll ni tocar cap nota desafinada, que el senyor Putin, amb aquell esguard tan gèlid que té, ens ha mirat de través i ens ha assenyalat com a enemics de la pàtria. Ben cert és que el passat desembre el nostre Govern va incrementar les sancions contra la Federació Russa i també que des del primer moment s’ha posicionat –com ha fet sense fissures la Unió Europea– en favor del bàndol ucraïnès. Però això de les sancions andorranes fa el mateix efecte que si un mosquit anèmic intentés picar el cuirassat Potemkin, com si li apliquessin el Cot de la Terra per haver tallat un pi sense permís. Bé, no ha dit exactament que siguem un país enemic, sinó tan sols inamistós, que en el llenguatge diplomàtic que es gasta, que és sempre subtil, calculat i ple de filigranes, aquesta consideració potser està un grau per sota de l’enemistat manifesta i ens dona un respir i l’oportunitat d’anar pel camí bo i rectificar abans no sigui massa tard. I ens consola veure com altres microestats també formen part de la llista negra, que deu ser una llista com la que tenia la Núvia a Kill Bill. Les desgràcies, si són compartides i solidàries, fan de més bon passar. Ara competim amb esperit implacable contra San Marino i contra Liechtenstein i contra la resta, però a l’hora de la veritat serem companys d’infortuni, units per l’animadversió del rus.