Minúsculs estats

Ahir, amb la trobada dels polítics, la cerimònia inaugural i l’encesa del peveter van començar el Jocs dels Petits Estats. És una iniciativa plausible, a mida dels estats que l’organitzen, una experiència positiva, de la qual tots els participants poden sortir raonablement contents i amb les expectatives satisfetes. Res a veure amb els Jocs Olímpics grans, on els grans estats aboquen molts recursos, on tan sols un feliç accident genètic ens permetria destacar i aixecar el dit. Els nervis i els problemes sorgits a darrera hora s’han superat. Les delegacions de maltesos, liechtenstenians (si és que es pot dir així), de monegascos, montenegrins, islandesos, xipriotes i d’etcètera, podran tornar a les bases respectives amb la satisfacció d’haver participat en un certamen on s’han trobat còmodes i a gust. Els més emocionants de la història, exagera la publicitat. Potser sí. Ara, el següent pas serà dissenyar un festival de la cançó dels petits estats, l’equivalent d’una Eurovisió per als petits de la classe. San Marino sí que ha aconseguit colar-se algunes vegades a la final, però al darrer festival va quedar l’última i va ser una humiliació innecessària. Això no pot ser de cap manera: les distorsions provocades per les maniobres de la geopolítica ho empastifen tot. Fem un festival dels minúsculs i ens menjarem el món. Ara, que si la Ciutat del Vaticà s’hi presentés, amb els segles i segles d’altíssima activitat musical al més alt nivell, amb mestres de capella com Palestrina, Morales i Allegriå, poca cosa hi podríem fer. Esperem que, prudents com són sempre, tinguin pietat de nosaltres.