El salari de la por

Ningú no censura una exposició contra la censura perquè sí. La paradoxa és tan contundent, tan bèstia, transparent i autodemostrativa, que el gest de la cònsol d’Escaldes segurament ha fet més per la causa de la llibertat d’expressió que no pas si la mostra s’hagués inaugurat com si res, sense donar-hi més importància. La decisió ha estat una presa de posició política, ha estat argumentada i justificada en públic. Ha fet sortir al terreny de joc al papus de la por, que estava assegut a la banqueta, escalfant des de feia temps. L’al·lusió als graus d’estat d’alarma als països veïns o l’evocació a un funeral hipotètic no és tant una excusa o una justificació com l’expressió sense embuts de què som presoners de les nostres llibertats, que hem posat els barrots d’una gàbia mental on tenim el dret a pensar el que vulguem però sempre vigilant, mirant pel retrovisor i evitant el conflicte. Sobretot que ningú no s’enfadi o s’ho pugui prendre malament i respondre amb un esclat de violència increïblement absurda i desproporcionada (si és que mai hi ha esclats de violència lògics i proporcionats). Són uns temps foscos, però els vivim com si fóssim dins d’una ficció, fent veure que són els dies més lluminosos de la història. Mentrestant, retirem l’exposició perquè hi ha la caricatura del profeta, que va ser publicada la setmana després que assassinessin dotze membres de la redacció de Charlie Hebdo. És així. De moment guanya la por. És una sensació real, incòmoda, de mal gestionar. Humana, segurament. La pregunta, ara, és si ens hi acostumarem a conviure-hi.