Volem cinema andorrà

Els cineastes andorrans s’han reunit amb Govern per demanar més diners a la padrina. És una petició lògica i assenyada. Si no hi ha quartos, no hi ha pel·lícules, que són productes cars. Un novel·lista pot escriure Guerra i pau i es gastarà quatre rals en llapis i llibretes, i amb això ja farà. Per moure la més austera de les produccions cinematogràfiques, no posis menys d’un milió d’euros damunt la taula. I què fan, els nostres microestats més propers, amb els quals ens les veurem als imminents Jocs? Oh, hi ha de tot. A Liechtenstein, poqueta cosa. Algun documental, tot molt auster i contingudament germànic. A San Marino estan una mica més eixorivits: sembla que té una petita productora –Cinephil San Marino–, però que tampoc s’hi mata gaire: el 2013 va produir un llargmetratge sobre els jueus que es van refugiar a la Sereníssima República duran la Segona Guerra Mundial. Els sona d’alguna cosa, aquesta història? Però als anys quaranta s’hi va rodar una pel·lícula amb Tyrone Power i Orson Welles, poca broma, mentre aquí en filmaven una amb German Chevrier i Germaine Dermoz (?). A Mònaco no els cal gaire res: cada ics anys roden alguna escena trepidant de la franquícia de James Bond i amb això ja fan. Hom té la sensació que el que fa més falta aquí és –més enllà dels diners, sempre benvinguts i necessaris– idees i ambició. Potser estaria bé que els de la llibreta i el llapis, els creadors d’històries, que surten prou baratets i són a la base de qualsevol projecte, també hi poguessin dir la seva. D’idees bones segur que no els en falten.