La corda fluixa

Els alpinistes, quan obren una via nova d’escalada, la bategen amb un nom que procuren que sigui atractiu, original i fàcil de recordar. Al començament eren noms previsibles: el nom de l’escalador o del club: ara es tracta de ser com més original millor. T’imagines els escaladors després d’aconseguir la fita, relaxats a la furgoneta, amb una cigarreta i fent la cervesa de recompensa, discutint sobre quin serà el nom més escaient per immortalitzar el seu esforç. Només a la muntanya de Montserrat n’hi ha més de cinc mil, o sigui que ja podem fer números i deixar córrer la imaginació. Després publiquen la descripció de la via a Vèrtex, o allà on sigui, i d’aquí a la posteritat. Als que som incapaços de pujar més de tres esglaons d’una escala de mà sense que ens rodi el cap i ens agafi el vertigen, tot això ens fascina. No recordo haver passat més angoixa veient una pel·lícula que a Free Solo, el documental sobre l’ascensió en estil lliure –sense cordes ni cap mena de seguretat, vaja– que Alex Honnold va fer el 2019 del Gran Capità, al Yosemite: nou-cents metres de desnivell en una paret vertical. Per això, en llegir la notícia on se’ns explica que Guillem Colell ha fet un 9a a Santa Linya, la via Selecció Natural, que es podria haver batejat com via Darwin, hom no pot deixar de sentir grans esgarrifances. Ara que, quan l’escalador andorrà demana una “major implicació de les institucions”, no t’imagines ben bé en què ni de quina manera poden implicar-se més, anant com van tota l’estona per la corda fluixa i mirant de no esbalçar-se.