L’aixeta

Se’ns ha trencat una aixeta, la de la pica de l’era. Naturalment, això no és cap drama. Són coses que passen. La descargoles, la portes a la ferreteria perquè te’n busquin una d’igual, la pagues, te l’emportes i la tornes a collar. Problema resolt. El ferreter de guàrdia se la mira amb suspicàcia. “Igual que aquesta no la tenim.” Tant hi fa. La qüestió és posar una aixeta allà on ara no n’hi ha cap. Segon obstacle. La mida. Hi ha un reductor, una peça de bronze que serveix per connectar amb eficàcia una canonada de tres quarts de polzada a mitja, o alguna cosa així. Un incís: el món de l’aigua entubada no es regeix per la racionalitat del sistema mètric decimal, ans per una vetusta mesura d’origen romà (i que s’aplica també a les pantalles i a les rodes de bicicleta). Tornem a l’amic ferreter. Em porta una aixeta de mitja polzada. “Em sembla que és petita, però ja t’ho trobaràs”, diu, assenyalant el reductor. “Quinze cinquanta.”  Aixeco el dit. “Potser que ho comprovem abans, no? No podem descargolar el reductor i veure quina li escau?” “Oh, és que no és la meva feina”, diu. Em vaig mossegar la llengua. “Home, no fotem, la vostra feina és vendre’m una aixeta i que després no hagi de tornar perquè no és de la mida bona.” Potser no esperava aquella rèplica tan carregada de lògica. Remugant, va agafar una clau i, en tan sols trenta segons, va comprovar que en realitat en necessitava una de tres quarts. “Vint-i-un amb cinquanta.” Hi ha casos en què les trenta-set hores i mitja encara serien massa. Ja la farem recta, la paret, ja.