El perfil bo

De la mateixa manera que mai no m’han fet cap enquesta sobre res, no m’han escollit en cap sorteig ni promoció. Tampoc ningú no m’ha tirat la canya per integrar cap llista electoral o per signar un manifest ciutadà a favor o en contra. Encara pitjor, ni un trist acòlit de l’Opus Dei m’ha ofert passar un cap de setmana a fer un retir espiritual al Montseny, a veure si sonava la flauta de casualitat i guanyaven un supernumerari més, com va passar a tants i tants coneguts. És com si fos impermeable i invisible, com si tingués anticossos, un camp de repulsió magnètica per a aquesta mena de coses. I he de dir que, encara que això suposi certa tranquil·litat espiritual, en el fons em sap una mica de greu, perquè aquest aïllament –que és involuntari, però tristament real– només fa que alimentar i muscular un principi de misantropia que ja porto preinstal·lat de fàbrica. Com és fàcil suposar, tampoc no m’han convocat per formar part d’un focus group, una d’aquestes assemblees de ciutadans que són cridats per opinar en format colla sobre qualsevol cosa: programes de televisió, canvis d’imatge corporativa, el nou sabor d’un refresc i qualsevol cosa que se’ns pugui acudir. Participar en un grup d’aquestos ha de ser com obrir una finestreta per explorar l’ànima humana. Ara hem sabut que l’estudi qualitatiu “per prendre el pols a l’opinió ciutadana sobre l’acord d’associació” es va fer amb la tècnica del focus group, aplegant participants de perfils diversos. Deu ser per això del perfil, que no hi encaixo, perquè no en tinc cap de bo.