L’escarafall

Dijous passat érem a La Trenca, a la presentació de la monumental biografia de Josep Pla que ha escrit amb una delicadesa i erudició impressionants el doctor Pla (Xavier). Minuts abans, a Roma, a vuit-cents seixanta quilòmetres en línia recta, havia sortit del teulat de ca la Sixtina una fumereta blanca: teníem nou papa. L’acte va començar amb normalitat, però amb un advertiment: així que sabéssim el nom del successor de Pere, s’interrompria la sessió per informar-nos-en, igual com faríem si hi hagués un Barça-Madrid. A mitja presentació ens ho van anunciar, amb una certa sorpresa: “És l’americà!”. Un gran escarafall va somoure l’audiència, un “oh” col·lectiu al qual em vaig afegir d’esma, una mica farisaicament, perquè no estava gens al cas dels possibles papables ni dels seus perfils, ni si ens convenia més un papa així o un papa aixàs. Quan un esdeveniment està fora del nostre control, ens n’hauríem de desentendre, per deixar espai per a les coses contingents. El cas és que, un cop descobert el nom del nou pontífex, l’acte va continuar amb normalitat, explorant els complexos matisos de la personalitat (les personalitats) de l’homenot Pla. Vam marxar contents, sabent qui duria les sandàlies del Pescador però preguntant-nos què coi va pujar a fer Josep Pla a Andorra el 1943. Oficialment, va pujar a refer-se d’una intoxicació per menjar ostres contaminades, però va acompanyar Alberto Puig Oriol, empresari del tèxtil i conspicu organitzador de xarxes d’evasió per als aliats. Ah, els misteris de la història.