Oremus

És bonic passar hores plantat a la plaça davant de Sant Pere esperant a veure com surt una mica de fum d’aquella xemeneia de barraca de vinya que s’aguanta amb uns filferros i han instal·lat al teulat de la Capella Sixtina. Primer has d’exercitar la paciència fins que fumegi, i després interpretar de quin color és perquè sovint surt una bafarada grisenca que provoca confusions (com passa amb el toc dels quarts a les campanades de Cap d’Any). Però és el procediment i està bé que sigui així: necessitem coses que no canviïn, sòlides relíquies del passat: litúrgia, ritus, protocols i processons, hàbits de color de rosella, solideus. Hi ha enviats especials que passen dietes i comenten sota l’implacable sol romà el mateix que podrien comentar des de la redacció. Però el poder de la presencialitat encara és molt gran, i guanya punts quan tot és cada vegada més eteri i virtual. Ens agrada ser als llocs quan hi passen coses i en aquestos dies hom pot tenir la sensació que és testimoni (passiu i anònim, però testimoni, al cap i a la fi) de la història. És allò tan bonic de poder dir que jo hi era. I sobretot agraïm el plaer de redescobrir que tot aquell llatí –que vam estudiar amb tant d’esforç com poc aprofitament durant el batxillerat– no va ser un aprenentatge inútil. Se’ns il·lumina el rostre quan entenem allò de l’extra omnes i l’habemus papam, encara que dubtem si papa ha d’anar en nominatiu o en acusatiu. Fumata bianca no, que és italià (i encara recordem quan el vam aprendre al viatge de fi de curs, entre Arezzo i Florència).