Sant Miquel, dues caixes

Avui és el dia que se celebra la festa de la presentació de sant Miquel –l’arcàngel, no pas la cervesa–, i es diu que és tot just ara quan comença el bon temps i durarà fins a Sant Miquel de setembre, que és el vint-i-nou, data en què tradicionalment es pagaven lloguers, rendes i deutes, una fita en el calendari agrari tradicional. De fet, Sant Miquel no és un sant de carn i ossos, com són els sants humans, sinó que pertany a la selecta categoria dels arcàngels, dels que només se n’han comptat entre tres i set. Tot i que la denominació arcangèlica faci cert respecte, hem de tenir present que, en l’escalafó celestial que va compilar un teòleg bizantí, l’anomenat pseudo Dionís l’Aeropagita, els arcàngels són tan sols els segons comptant per sota, després de serafins, querubins, trons, dominacions, virtuts, potestats i principats, i només estan per damunt dels àngels pelats, que són els únics que tenen competències per interactuar amb els humans. Com si fossin uns simples caporals, vaja, tot i que a Sant Miquel sovint se’l representa amb armadura de general romà combatent l’àngel caigut, Llucifer. Tota aquesta obscura digressió teològica ve a tomb perquè avui és festa a Escaldes-Engordany, parròquia encomanada a l’alta protecció del nostre arcàngel, que té una altra gran responsabilitat: també se’n cuidarà de pesar les ànimes en una balança durant el judici final. La festa s’ha recuperat enguany per votació popular, i és un bon exemple de democràcia directa i participativa, de com les coses del cel i de la terra tenen insospitades connexions. Així sia.