Arxivadors

Ahir, tot just quan vaig enviar la visura celebrant el cinquantè aniversari i el futur trasllat cap al Rosaleda de l’Arxiu Nacional, me’n vaig adonar. Mea culpa, mea maxima culpa. No havia dit res sobre els arxivers, els professionals que fan que aquell bededéu de documentació tingui ordre i sentit, perquè endrecen el caos i el converteixen en harmonia. En una vida passada, durant una pila d’anys, vaig formar part d’aquest exèrcit invisible. M’agradava molt quan em deien que era un arxivador, la manera perfecta de combinar la persona amb el moble. Però reconec, vist des de la distància que donen els anys, que servidor era un arxiver dispers i supervivent, gens metòdic, que s’ofegava només de veure un lligall d’ordres de pagament, per a qui construir un quadre de classificació –que és la pedra angular del sistema, un sistema cartesià de representació de la realitat– era com si a un neanderthal li encarreguessin dissenyar la Taula Periòdica dels Elements. Però al llarg de la vida he tractat amb col·legues de molts arxius. Alguns, d’eixuts i prepotents, per no dir antipàtics; d’altres, correctes i eficients. Però he de dir, i no és llagoteria, que enlloc no els he trobat més empàtics, atents i col·laboradors que els que treballen o han treballat als arxius andorrans. Sempre a punt per suggerir, facilitar, proporcionar pistes, donar suport a la recerca. És possible que sigui la convicció que el país ha sobreviscut gràcies que ha tingut l’encert de defensar-se amb pergamins i papers i no pas amb sabres i canons. Amb servidors civils com aquestos –ai, que bé que sona l’adaptació directa de l’anglès, en casos així– tot és molt més fàcil.