Mudança

Les mudances fan mandra, però de vegades són imprescindibles, per causa de força major. Són, al mateix temps, una excusa perfecta per deixar anar llast, per perdre de vista tots aquells escarrassos que has anat arrossegant al cap dels anys sense saber ben bé per què, per inèrcia, per por a llençar coses, per l’absurda convicció que aquella panificadora que no has fet servir en quinze anys, tot d’una recuperarà forma i funció. Ara se’ns anuncia la propera mudança de l’Arxiu Nacional d’Andorra, que deixarà aquelles entranyables però certament poc pràctiques dependències a Prada Casadet per ocupar l’edifici contigu a l’hotel Rosaleda d’Encamp. Quan Patrimoni va deixar l’espai que tenia a Aixovall, damunt de les boires d’hidrocarburs procedents de la Inspecció Tècnica de Vehicles, va fer un pas de gegant en favor de la dignitat de la institució. Des que el ministeri va pujar a Encamp, l’hotel Rosaleda s’ha convertit en l’epicentre cultural del país, i més des que s’hi va incorporar la Biblioteca Nacional –i mira que feia costa amunt, de pujar-hi, al començament. Ara aviat es completarà el trencaclosques amb l’Arxiu Nacional d’Andorra, que ara fa cinquanta anys. El receptacle de la memòria del país, el gazofilaci del temple documental, que ara formarà part d’un potentíssim hub cultural, com es diu ara. Si el pobre Fiter i Rossell, que s’estirava de la perruca en veure l’estat dels sagrats papers dels patricis, als que veia “embolismats i fets una confusió” ho pogués veure, no ens podem ni imaginar quina alegria tindria: agafaria el violí i ens tocaria uns quants rondós i minuets d’aniversari.