Grans esperances

Ha arribat el moment que tots esperàvem. Des de l’instant en què vam sembrar aquella ridícula llavoreta en un pot de iogurt fins avui, en què ha estat plantada a terra, tot just acabat de femar i de fresar, han passat un parell de mesos de gran incertesa. Fins que aquella petita punta de fulla d’un verd tímid no va començar a treure el nas, qualsevol desgràcia era possible. Que la llavor no fos prou bona, que hagués fet massa fred a l’hivernacle, que no l’haguéssim regat prou quan calia, o que hagués tingut massa aigua. Qualsevol dels obstacles que la biologia, que no té principis ni manies, posa a l’abast de la botànica podia haver passat. Però no. La majoria del planter ha crescut arrecerat, a poc a poc, perquè ha fet massa fresca, però els darrers dies, com qui no vol la cosa, s’ha espavilat i fa un munt de goig. S’ha eixorivit, que en podríem dir. Ahir les vam plantar: una primera tongada de quaranta mates de cor de bou, i en vindran d’altres, més cent vuitanta cebes de Nargó. Ara comença l’hora de la veritat. Podrem regar quan calgui? Plourà quan hagi de ploure? I si cau una pedregada d’aquelles que fan època? Què farem si ens l’ataca el míldiu? Aconseguirem mantenir a ratlla totes les plantes ruderals que li fan la competència? Tot són una muntera d’interrogants, ara. Però la veritat és que, per dolenta que sigui la temporada, per molta malícia que els elements sentin contra l’hort, la força de la vida ho vencerà tot. Haurem d’esperar fins al juliol, això sí. Tot això és una demostració de tenacitat, una marató de paciència i de confiança en futurs incerts.