Trencalòs

Sens dubte recordaran –o si no ho recorden no pateixin, que els faig una mica de memòria– que el juliol de l’any vint-i-u es van encunyar unes monedes de dos euros amb uns virus de la covid molt castissos i una al·legoria de la cura, amb unes mans de metge amb fonendo i unes de padrí. La part diguem-ne assistencial de la moneda va ser plagiada poc després pels emissors de moneda de l’estat d’Israel, que la van incorporar a una emissió de peces de cinc xéquels. No sé si passarà el mateix amb la nova tirada de monedes que ens ha encunyat la Monnaie de París. En aquesta ocasió l’emissió està dedicada a la pròxima celebració dels Jocs dels Petits Estats, i a la creu s’hi veu una constel·lació de pilotes de diversos esports, cadascuna seguint una trajectòria insinuada per una estela. A la cara, hi apareix el rostre seriós –més aviat malcarat– d’un trencalòs, el rei dels carronyaires nostrats. És un animal impressionant, potser no tan glamurós com l’àliga calba, que també apareix en monedes commemoratives dels Estats Units. No és estrany que apareguin moixons a les monedes. A Nova Zelanda tenen monedes amb el kiwi, hi ha lloros a les brasileres, i paons a les de l’Índia. Potser sí que el trencalòs és l’au més emblemàtica –però certament escassa i difícil de veure– que sobrevola els quatre-cents seixanta-vuit kilòmetres quadrats de cel andorrà (i encara compartida amb els veïns). Però no podem deixar de constatar, amb certa tristor, que s’ha perdut una oportunitat única, que no es repetirà en un munt de temps. Què hauria costat de posar-hi, per immortalitzar-lo, l’efígie del Valiret Tamarro?