Moderació

La moderació és una gran virtut, lloada pels clàssics, mares i padrines. De res, en excés. Hem de saber regular-nos, tenir sempre una reserva, no cremar-ho tot de patac. No trobaríem cap moralista, de cap tendència –els epicuris, potser, senyors amb túnica com Diògenes Laerci i Lucreci– que digui el contrari. La paremiologia n’és plena, de savis consells moderats: menjar poc i pair bé, no estirar més el braç que la màniga. Ara, el ministre Lladós ha recomanat als creadors de contingut que ens han privilegiat amb la seva implantació que es moderin una mica. És natural que els ho hagin suggerit, perquè amb l’activitat d’aquest personal un dia sí i l’altre també generen comentaris que van des de la rialleta nerviosa fins a la santa indignació, passant per una variada gamma de matisos que tenen com a denominador comú la vergonya aliena. Però ja hi podem pujar de peus: la crida serà un clam en el desert. És com demanar a Yo-Yo Ma que no toqui tan bé el violoncel, a Spielberg que faci pel·lícules mitjanetes, a Dylan que es retiri. Si tota aquesta colla pessigolla han arribat on han arribat ha estat gràcies a la seva immoderada moderació, a l’exercici de l’estirabot, a l’escàndol, a sortir al preu que sigui a la premsa i a les xarxes i a tot arreu on els facin una mica de cas. La imatge d’Andorra els la rebufa. Si ara han d’aixecar el peu de l’accelerador, pentinar-se amb la clenxa al mig, fer de bons minyons i bescanviar el Lamborghini Aventador amb matrícula personalitzada per un Opel Mokka, potser no els surt gaire a compte.