Convèncer França

Qui sap si durant les exèquies del papa Francesc, en pau descansi, el nostre cap de Govern, potser acompanyat pel Copríncep Episcopal, ha tingut l’oportunitat de parlar una estona amb el Copríncep Macron, aprofitant un moment de relaxació del protocol. Seria una d’aquestes converses de circumstàncies, que sempre solen començar amb la mateixa frase, un lament estereotipat però cert: “És que només ens veiem als enterraments”. Sempre és millor trobar-se cara a cara, ni que sigui en un encontre casual o imprevist: el llenguatge no verbal dona indicis de com és rebut el missatge, es pot modular el to, és més difícil que hi hagi malentesos o que es recorri a l’excusa o a la mentida pietosa. Si es fa per videoconferència o, pitjor encara, a través d’intermediaris, el carro és fàcil que vagi pel camí del pedregar. Temps enrere, quan les comunicacions eren molt més precàries, segurament haurien enviat un telegrama, potser, amb un text concís: “Aclariu sisplau natura acord. Stop. Deixeu-vos convèncer. Stop. Supliquem sigui no mixt. Stop. Recordeu responsabilitat copríncep. Stop. Llarga tradició. Stop. Bones relacions. Stop”. Però potser sota les voltes venerables de la basílica de Sant Pere s’ha propiciat una breu trobada i ens hem estalviat la tramesa de telegrames o d’un burofax. Què, senyor copríncep? Com ho tenim, això? No ens fareu la jugada –per no dir putada– que sigui precisament França qui ens clavi el punyal a l’esquena, oi que no? El pitjor és que la resposta només podrà ser una: la trista constatació que els països no tenen ni amics ni aliats, només interessos, com deia Lord Palmerston, el clarivident.