Profecies

Hi ha gent que té el do de la premonició, que és una qualitat insòlita, un gran què. Però els grans poders exigeixen grans responsabilitats: si mai veus el futur per un forat, has d’explicar-lo amb claredat als que vindran després, perquè després no diguin que ningú no els havia avisat del que els esperava. Però una cosa és tenir aquesta habilitat i una altra de ben diferent, saber com transmetre-la amb un mínim d’eficàcia. Això és el que va passar a Miqueu de Nostredame, àlies Michel de Nostradamus, en les cèlebres quartetes que va publicar el 1555, que han fet anar de corcoll a tothom des del primer dia. Els seus versos profètics, tan ambigus i hermètics, tan aviat serveixen per interpretar una cosa com la contrària. Qualsevol esdeveniment històric que ens puguem imaginar pot trobar un eco vague en l’obra de l’apotecari provençal, forçant-ho una mica. I cada cop que es mor el Sant Pare, dotzenes d’exegetes se submergeixen en l’opacitat de les quartetes per mirar de desxifrar-les. I sempre la conclusió és la mateixa: el següent papa de Roma és el darrer de tots, i la fi del món és propera, si no imminent. Pitjor ho va tenir Malaquies, sant irlandès del segle XII, que va compilar una llista de successors de Pere acompanyats d’un lema que s’adaptava admirablement a les circumstàncies particulars de cada Sant Pare. Bé, sembla que la llista es va acabar fa dos papes, amb Benet XVI, “Gloria olivae”. O sigui que vivim en temps de descompte, i cada dia que surt el sol hauríem de donar gràcies per la propina.