Nominalismes

A les múltiples responsabilitats del dia a dia, que ens porten tan de corcoll, les autoritats de tant en tant ens n’afegeixen alguna de sobrevinguda. En aquestos dies de Setmana Santa, que són d’introspecció i recolliment, a casa no hem deixat de donar voltes a la petició que ens ha fet el Tamarro versió 2.0, que diu que vol canviar de nom. En un temps en què les identitats són fluïdes i hem de vigilar molt en respectar-les, ¿qui som nosaltres per qüestionar que es vulgui rebatejar? El fet que cap de les quatre alternatives que proposa ens faci el pes –recordem-les: Valiret, Tric, Tascó i Urrell– no té cap importància davant la voluntat de la criatura. Però no ens hem vist amb cor i hem optat, de manera unànime i solidària, com quan anem a votar, per exercir una discreta però un pèl covarda objecció de consciència. Total, hem pensat, les mascotes dels grans esdeveniments esportius cada vegada passen més desapercebudes, i de vegades han estat uns nyaps tan monumentals que van ser retirades discretament, com Tarracus, la dels Jocs de la Mediterrània del 2016, tot i que representava “un símbol de pau, diàleg intercultural i valors mediterranis”. Algú recorda, per ventura, la mascota dels Jocs de Malta, ara fa dos anys? Potser ni tan sols n’hi va haver. I la dels Jocs de París de l’any passat? Va, facin un esforç. Era una barretina! Una gorra frígia, vaja, símbol republicà per excel·lència, i es deia –agafin-se fort– Phryge Olimpique. Potser és que la humanitat ha arribat al punt en què pot començar a prescindir-ne, i el dilema existencial del nostre estimat Tamarro n’és un senyal.