Senyora Papaseit

Fa quasi trenta-quatre anys –des de la prehistòria del Diari, la tardor del noranta-u– que em deixen escriure aquí, amb formats i periodicitats diversos, des de la columna setmanal a l’última pàgina fins a aquestes visures de pàgina dos. És un exercici complet, aeròbic i anaeròbic, i cada dia t’obliga a fer un nou esforç i estar a l’aguait d’aquesta cosa tan líquida que és l’actualitat. Al llarg de tot aquest temps, la relació amb els lectors ha estat discreta, educada però distant. Saps que hi són, viuen allà fora, de vegades et fan comentaris cordials en privat, de vegades et feliciten o et critiquen, però, en general (llevat dels comentaris anònims i digitals, però aquest, ai, és un altre negociat), aquesta relació bidireccional i asimètrica és continguda, gairebé de societat calvinista. Sé que hi són, però com passa amb les intel·ligències extraterrestres, costa que es manifestin, encara que hi hagi indicis de la seva existència. Naturalment, no hi ha cap necessitat real de fer-ho (i soc el primer a llegir els companys en un silenci respectuós). Per això mateix em vaig emocionar quan l’Haydée de la Trenca em va fer arribar una carta –una carta, manuscrita, en els temps que corren!– on una amable lectora em feia unes consideracions sobre les murgues, la seva toxicitat i el cas esgarrifós d’aquella família que va morir emmetzinada per la terrible tora blava. Espero que aquesta violació de la sagrada confidencialitat de la correspondència no la incomodi, però és que m’ha arribat al cor. Moltes gràcies per ser-hi, senyora Papaseit.