Norra

No, si al final haurem d’ampliar els dies de Sant Jordi per poder pair l’allau de novetats i estirar-los, pel cap baix, fins al dia de Montserrat o al Primer de Maig, i no voldria estar a la pell de les estimades llibreteres i dels estimats llibreteros. Ahir, sense anar més lluny, el gran Albert Pujal va presentar en societat al vestíbul del Consell General la seva darrera i magna obra: Val de Norra. Davant de la feinada que ha fet al llarg dels anys Albert Pujal hom no pot fer altrament que treure’s el crani en senyal de respecte i reverència, com deia Valle-Inclán. En un món on es valora sobretot la immediatesa, la fugacitat i la precipitació, el sucre d’absorció ràpida i no la proteïna que construeix múscul, els treballs herculis que ha dut a terme l’Albert per oferir-nos grans dosis d’història degudament tractada i destil·lada s’han traduït en llibres que són com estructures d’estat. El material d’arxiu en què ha treballat és sovint antipàtic, manta vegada impenetrable, i no només difícil de llegir sinó d’interpretació i contextualització complexa, perquè cal gratar molt fins a arribar a tocar l’os. Aventurar-s’hi exigeix una habilitat tècnica en especial, una paciència eremítica, a prova de bomba i de desenganys, un olfacte d’elefant i una capacitat sobrenatural per connectar fets que estan aparentment deslligats. El país se’ns ofega en el mar procel·lós de la contemporaneïtat, que es mira de reüll el passat, al que considera com una amenaça. Però, si més no, en quedaran uns quants llibres, que ens parlaran de l’antic país antic i de com era allò que una vegada s’esdevingué.