Màxima vint-i-vuit

Diu Andorra Endavant que, en temps de tribulacions com els que vivim, hem de tornar a fer l’andorrà. Així, d’entrada, no semblaria una mala idea. Consistiria a aplicar el que el doctor Fiter tan bé va descriure, a mitjan segle XVIII. Ho trobem a la màxima vint-i-vuit del Manual digest: “Tolerar alguna cosa i fer del desentès a fi d’evitar algun gran dany o lograr algun profit.” I ho desenvolupa, tot seguit: “Màxima i regla és molt temps ha assentada lo tolerar alguna cosa i fer del ciego, mut i sord per no patir algun grave dany, i també per lograr algun profit. Fer, en fin, de l’andorrà [com se sol dir per tot Catalunya per expressar la taciturnitat i prudència].” Aquesta taciturnitat i prudència, que és el fonament de la filosofia política de les Valls, va anar prou bé als antics andorrans, que van saber passar per les tempestes de la història d’Europa sense perdre gaires plomes, amb una invisibilitat lubricada, a més, per generosos i rutinaris enviaments de pernils i formatges a les autoritats de les potències veïnes, espanyoles i franceses. No seria una mala cosa tornar-nos “ciegos, muts i sords” davant les misèries del món, si no fos que el món d’avui ja no té gran cosa a veure amb el petit univers on vivien els prohoms rococós del Consell dels Vint-i-Quatre. Les clatellades te les emportes siguis gran, mitjà, petit o minúscul, vulguis o no. Potser és millor aplicar la quaranta, la que diu “En temps calamitosos de guerres i tribulacions, sofrir-les amb resignació i abaixar lo cap a fi de poder-lo tornar a alçar después de finides”.