Les murgues

El telèfon, que és un estri suposadament intel·ligent, té la capacitat de recordar-te, de manera totalment aleatòria (o ràndom, com diria el jovent d’ara) esdeveniments que van succeir tal dia com avui. No li ho demanes expressament, sinó que el mateix giny t’ho ofereix, en una finestreta destacada que s’obre a la pantalla principal. Com un recordatori: goita, ara fa un any eres aquí, o va passar tal cosa. És un formidable complement a la memòria, que sol ser fràgil i de vegades mentidera, capaç d’inocular-te falsos records que experimentes amb la mateixa intensitat que si els haguessis viscut de veritat. En això que, ahir diumenge, va  treure el cap una fotografia d’unes murgues, esplèndides, vigoroses, de tija blanca i recta i barret fosc i alveol·lat, com un bolet de conte de fades. Tot just un moment abans ho havíem comentat. Quan vam anar a collir murgues al prat secret? No ens vam posar d’acord, però sí que coincidíem que va ser més tard, entre mitjan abril i Sant Jordi, potser més endavant i tot, al maig, com les grandalles. Doncs no senyor. L’expedició del vint-i-quatre va tenir lloc tal dia com avui, dia set d’abril. Sí, ja sé que tota eclosió micòfila depèn de moltes variables: la humitat, la insolació, el vent, la temperarura. Però les metadades de la fotografia, que no han estat, se suposa, manipulades per cap servei d’intel·ligència hostil, no poden mentir. Tal dia com avui hi havia murgues. Delicades, delicioses, toxiquetes si no es preparen bé. El telèfon, que és com l’oracle, emet el seu veredicte: si l’any passat en vau trobar, aquest no badeu.