Deu per cent

La presentació de la política aranzelària global dels EUA ens ha tingut amb l’ai al cor. Trump era com Dioclecià ensenyant el famós Edicte dels Preus. Quin percentatge ens aplicarà? Un quinze, un vint, un cinquanta per cent? Serem dels bons, dels dolents o dels indiferents? I, el més important: com ens afectarà? Hi ha un tam-tam que insinua que la globalització s’ha acabat i que aviat entrarem en una nova edat mitjana, tots encapsulats a la cova, fent forats de trumfes, amb un ruquet per traginar llenya i rentant la roba a la secla. D’altres diuen que no passarà res, que el sistema capitalista és elàstic i adaptable, que llops amb llops no es mosseguen. L’escenificació ha estat molt d’acord amb l’aire de sainet dels nous temps, amb el president ensenyant uns grans cartrons ploma amb les taules, com si el POTUS fos el profeta Moisès baixant del Sinaí, en versió de baix pressupost. Són temps menys èpics, però si més no la funció ha servit per refrescar-nos la geografia. Com que hem estat beneficiats amb un magnànim deu per cent, no hem de patir gaire per la salut de les exportacions. Però posem-nos en la pell dels nostres col·legues i veïns de taula, els de l’illa de la Reunió, que, tot i ser un Département d’Outre Mer francès (i, per tant, territori de la UE), a la rifa els ha tocat un trenta-set per cent. Consolem-nos pensant en els pingüins, únics habitants de les illes antàrtiques Heard & McDonald, que són territori extern australià, però on no hi ha ni indústries ni objectes tributaris. Si mai volen enviar guano als EUA, ja ho saben. Deu per cent i farem les paus.