‘Hipnes’

Dissabte està prevista la manifestació en favor de l’accés a l’habitatge. Serà la demostració del malestar de gran part de la població. Ahir, al Sensúnic, van emetre la cançó de la protesta. Deu ser tendència, això de buscar-ne una que acompanyi els participants. Excavant per l’hemeroteca, es pot veure com la manifestació del desembre del vint-i-u contra el passaport covid també tenia cançó, obra de Marta Brucat, Andorra per la llibertat. La de la mani de dissabte sembla que es troba a TikTok. Vaig intentar navegar-hi per recuperar-la. Després de treure-hi el nas durant uns instants vaig desistir, perquè ja només em faltaria caure a les urpes de la més tòxica de les xarxes. En qualsevol cas, amb el tast que va emetre la RNA ja n’hi havia prou. Ara, les cançons les fan –o ajuden a fer-les– les intel·ligències artificials, i la veu que canta l’himne (oficial o oficiós) de la manifestació ho fa amb el mateix odiós autotune i accent tropical que utilitzen als reggaetons, o com ara es diguin aquestes abominacions musicals modernes. Que lluny que són els himnes de debò, La internacional, Bella Ciao, L’estaca o Grândola, vila morena, tan fàcils de recordar i de cantar, composicions atemporals, immortals, immarcescibles. Els himnes, a més, haurien de transmetre un missatge d’esperança. Amb versos com “Jo soc d’aquí, és la meva terra / i aquí estic sense una perra” o “El futur és fosc / no veig la llum”, la confiança en la victòria de les més nobles causes queda automàticament esvaïda. Una oportunitat perduda.